Les tècniques fotogràfiques han permès retratar el mosaic sencer en alta resolució i posar-lo a l’abast del públic al lloc web Gigapan. Aquesta web ens permet explorar fins al més mínim detall de l’obra gràcies a dos captures d’1,21 i 0,98 gigapíxels, respectivament.

Punxant sobre elles podem apropar-nos i contemplar tessel·la a tessel·la el mosaic, que data de finals del segle I i principis del II i que té característiques semblants a les obres trobades a Pompeia.

Mosaic de “Los Amores” de Cástulo. Foto: Kordas. Llicència: CC BY-SA 3.0

Després, l’exposició es traslladarà a Laredo (Cantabria), on es podrà veure al Passeig Marítim a partir del 9 de juliol i fins al 6 de setembre.

Recorda que pots compartir amb nosaltres les teves fotos de l’exposició en un grup obert de Flickr o enviant-les a info@romanorumvita.com.

Grafit romà a Romanorum Vita – Autor: Pepo Segura. Obra Social Fundació la Caixa. CC BY-NC-SA 2.0

Arde Lucus

Una de les cites més importants se celebra el Lugo, amb el ja clàssic Arde Lucus. En aquesta edició, que tindrà lloc entre els dies 14 i 16 de juny, s’han programat 192 activitats, 55 d’elles de nova creació. Patricis, gladiadors, senadors, celtes… prenen els carrers de la ciutat en una festa declarada d’Interès Turístic Gallec.

Més informació

Imatge: tica_bo (flickr). Llicència CC BY-NC-SA 2.0

Ludi Rubricati

La reconstrucció històrica, els jocs i els tallers sobre temes de l’antiguitat romana seran els protagonistes de Ludi Rubricati, organitzat pel Museu de Sant Boi de Llobregat. Si us acosteu a la ciutat els dies 8 i 9 de juny, podreu comprovar de quina manera alguns aspectes de la vida romana han arribat fins als nostres dies. Els temes relacionats amb la navegació a l’antiga Roma seran fil conductor d’aquesta nova edició del festival.

Més informació

Castra Legionis

Del 7 al 9 de juny la localitat sevillana de Gilena celebra el festival Castra Legionis, una Reconstrucció Històrica de l’Exèrcit Romà. Entre les activitats destaquen les conferències, les cercaviles, les recreacions i el cinema de temàtica romana. També es posarà en marxa el mercat “canabae legionis”.

Més informació

Imatge: calafellvalo (flickr). Llicència CC BY-NC-ND 2.0

Jornades Romanes de Barcelona

Els propers 8 i 9 de juny el carrer de la Creu Coberta acollirà les III Jornades Romanes de Barcelona, Barcino Colonia Romae. Al llarg dels dos dies, Creu Coberta acollirà una mostra de comerç al carrer, artesans i una demostració d’oficis antics. Hi haurà, a més, diversos grups d’animació i recreació històrica a fi que aquestes Jornades siguin el més similars al que hauria estat una fira comercial de fa dos mil anys.

Més informació

L’oci dels romans ens diu molt de com eren les seves relacions personals i ens mostra certs trets de la societat de la qual ens han arribat pocs testimonis. És la història més íntima i familiar, que amb prou feines té cabuda als llibres que estudien els nostres fills.

Javier Rodríguez i Carlos Fernández recreant passatemps romans. Imatge: © Ars Ingenivs

Afortunadament, els autors llatins no van tenir rubor a narrar la seva vida quotidiana. Coneixem part de la’”agenda social” de Ciceró, Ovidi, Quintilià, Sèneca… i sucoses xafarderies de Marcial, Juvenal, Plaute, Horaci, Macrobi i Suetoni, entre molts altres.

És interessant veure com els romans manejaven la seva intimitat i es relacionaven amb els seus veïns; com administraven el seu temps lliure en una època que el ritme de vida ens sembla enganyosament pausada. Referent a això, existia una marcada frontera entre el temps de treball (negoci, del llatí nec otium, o temps “no ociós”) del reservat a la tranquil·litat i l’assossec (otium) en família o amb amics.

És ben coneguda l’afició dels romans pels espectacles públics que omplien circs, teatres i amfiteatres però no s’estaven de visitar regularment les termes no només per higiene sinó com a acte social. Ja a casa el sopar era el moment central del dia, quan el banquet reunia a taula a tota la família i convidats. En tan relaxat ambient circulava el vi i rodaven els daus i les tabes amb total llibertat.

Resulta sorprenent la quantitat de jocs i entreteniment que practicaven els romans i, és més sorprenent encara com alguns d’ells han superat la història fins als nostres dies. Repassem-los.

Els nadons romans rebien com a regal petits sonalls i campanetes per estimular els seus sentits en els primers anys de vida: generalment eren de bronze però sabem que de vegades eren de plata i, els més humils, de simple fang cuit.

La infància era plena de jocs i qualsevol cosa es transformava en joguina. Un simple grapat de nous proporcionava hores d’entreteniment en una varietat de jocs que desborda la imaginació. En realitat nuces (nous) és la denominació llatina de qualsevol fruit sec o os de fruita carnosa. Existien jocs de precisió on les nous es llançaven a un forat a terra o a un atuell des d’una certa distància. Coneixien les bales (ocellati), que ja existien a l’antic Egipte faraònic, fabricades amb ceràmica o amb còdols de riu polits, però el joc amb les nous no era menys sofisticat ni avorrit.

A aquests humils jocs no eren alienes les apostes ja que es posaven en joc les pròpies nous (o ametlles, castanyes, etc.). Era tal l’afició que la tradició manava que en les noces el nuvi llancés grapats de nous al pas de la futura esposa. Es pretenia que l’enrenou de la mainada a recollir-les impedís a la núvia escoltar comentaris desfavorables o males paraules susceptibles de ser interpretades com un mal auguri.

Nines romanes articulades. Museu Arqueològic d’Albacete. Imatge: Rafael del Pino. Llicència CC BY-NC-SA 2.0

També existien nines, que estaven fetes de fusta tallada o fang cuit; també se m’han trobat de fetes amb os i ivori amb braços i extremitats articulades. Es confeccionaven vestits i petites joies (anells) i sabem que les nenes més afortunades tenien casetes on allotjar les seves nines amb petits mobles de fusta, vaixelles de plata i tot tipus de complements.

El pas de l’adolescència a l’edat adulta, a partir dels 13 o 14 anys en les nenes i de 14 a 17 en els nens, es caracteritzava per una cerimònia en què els nois anaven al temple de Iuventus. Es simbolitzava l’abandó de la infantesa dipositant a l’altar seves joguines infantils: nines, virolles i baldufes, tabes, bales i nous. De fet el pas a l’edat adulta es denominava nuces relinquere, és a dir, l’abandonament de les nous per passar a altres passatemps i jocs d’adult.

La pilota (pila) proporcionava joc i exercici físic. Es fabricaven amb cordes o qualsevol tipus de fibra enrotllada, palla o farcit ferm que s’embolicava en tires de cuir, budell o qualsevol tela robusta i resistent. Els autors llatins ens parlen de farciments fets amb esponges marines, que eren més lleugeres, i també de pilotes fabricades amb una bufeta de porc inflada, amb més capacitat de rebot.

Jocs típics tant de nens com d’adults era el trigon, en què tres jugadors col·locats equidistantment es llançaven diverses pilotes petites intentant recollir-les al vol sense que toquessin el terra. Els jocs per equip, com l’harpastum, eren de tipus anomenat expulsim ludere, on es permetia el contacte físic i la lluita per controlar la pilota (harpasta).

Els romans desconeixien els jocs de raqueta, però hi ha una referència d’Ovidi a cert joc amb reticulum o xarxa: es tractaria d’una mena de voleibol impulsant la pilota amb la mà, que es protegia dels cops amb un guant de cuir. D’aquí provindrien els jocs tipus jeu de paume francès i la pilota basca o valenciana, a través de variants que des de Roma es van desenvolupar durant l’Edat Mitjana.

En aquesta època no existeix l’esport tal com el coneixem avui dia: es recomana l’exercici a les palestres amb aquests jocs de pilota, però no hi ha competicions regulars ni equips organitzats.

Daus, bales, tabes i fitxes de jaciment del Portus Ilicitanus (Santa Pola). Imatge: Rafael del Pino. Llicència CC BY-NC-SA 2.0

Els passatemps adults consisteixen en jocs de tabes i daus en què ja entraven en joc apostes. Els romans n’eren tan aficionats que es va requerir la promulgació de lleis per pal·liar les conseqüències nefastes dels deutes de joc. Aquests deutes van arruïnar famílies senceres que havien d’oferir-se com a esclaus al seu creditor si els seus béns no cobrien el deute.

En l’àmbit privat destaca la comissatio, celebrada en acabar un sopar o banquet. Era el temps per xerrar, degustar vi, escoltar textos recitats i, per suposat, jugar amb els amics.

Una partida de tabula, predecessor directe del backgammon, era l’excusa per a les relacions socials i les xerrades de negocis entre els patricis. Els elements de joc anaven en consonància a la capacitat adquisitiva del seu amo: des d’humils taulers gravats en ceràmica i daus d’os a elaborades peces de fustes oloroses, fitxes de pedres semiprecioses i ivori.

En gairebé tots els espais públics de les ciutats romanes han aparegut taulers de joc tallats o gravats sobre les pedres, senyal de l’afició al joc dels ciutadans com a forma de suportar el temps d’espera en la majoria dels tràmits burocràtics.

La majoria d’aquests jocs de taula van sobreviure a la pròpia Roma, estenent-se per tot el territori. Especialment practicat era el ludus latrunculorum o latrunculi, joc semblant al de dames.

Tomba de les pintures (Tomba dei Dipinti), Necropoli della Via Portuense, Museu Nazionale Romano nelle Terme di Diocleziano, Roma. Imatge: Sebastià Giralt. Llicència CC BY-NC-SA 2.0

En el fons, la història dels jocs i passatemps es remunten als inicis de la civilització i podem intuir, gràcies a les evidències arqueològiques, com certs jocs es van difondre ràpidament a través de viatgers i comerciants. Van ser ells qui van portar els entreteniments de la seva terra per tot el món conegut en un primer exemple de barreja cultural i globalització.

Al món modern, on la cultura de l’oci forma part de la nostra societat, veiem com es perden molts dels jocs tradicionals que hem practicat de nens. La tecnologia ens proporciona jocs i entreteniments sofisticats i espectaculars però que no tenen aquest component socialitzador dels passatemps d’antany.

Amb l’edició de la nostra obra Jocs i passatemps de l’antiguitat pretenem fer un recorregut per l’origen d’alguns dels nostres jocs tradicionals i comprendre com romans, grecs, egipcis i sumeris vivien seu temps d’oci. Constatem com la vida en aquelles èpoques era senzilla en el terreny material però imaginativa pel que fa a l’intel·lectual.

Al llibre presentem una selecció de diferents jocs practicats en temps de l’Imperi Romà. Cada capítol recull la informació disponible i la seva història d’una forma clara i amena, analitzant les diverses fonts amb cura i objectivitat. De la mateixa manera, cada joc es presenta en una fitxa en què es detallen els elements necessaris per a la seva pràctica.

Reconstrucció a càrrec d’Ars Ingenivs del joc romà Felix Sex, els sis afortunats. Imatge: © Ars Ingenivs

Després de tants segles, jugar amb els mateixos elements que van entretenir a Tutankamon, Alexandre el Gran, Pèricles, Cèsar August o Alfons X el Savi continua aportant hores de trepidant diversió i ens allibera, ni que sigui durant una estona, de les preocupacions de la vida moderna.

Els convidem a seguir-nos per un viatge a través dels segles: un viatge que ens portarà al cor i a l’ànima de Roma. Però recordin: un cop els daus estiguin a l’aire, mai tornaran a ser els mateixos… Si no ho creuen, recordin les paraules del gran Cai Juli Cèsar al creuar el Rubicó: Alea iacta est.

Facin joc! Els daus estan sobre la taula i la sort està tirada…

* Ars Ingenivs és un lloc per a la reconstrucció i el coneixement, per a l’art de l’enginyeria i agrimensura del món antic. Impulsat per Carlos Fernández Antón, enginyer tècnic en topografia de professió i reconstruccionista i apassionat del món romà.

Javier Rodríguez Rodríguez és enginyer tècnic industrial per la Universitat de Cantàbria. Gran coneixedor del món clàssic, des de 2003 participa en fòrums i activitats amb altres aficionats a la història i és membre fundador de l’Associació Cultural Hispania Romana (2007).

Diocles l’”Hispà”, Cornelius Atticus, Marc Valeri Hispànic o Marcus Ulpuis Aracintus, entre d’altres, van ajudar a engrandir la màxima romana “panem et circenses” destacant en els diferents espectacles de masses de l’època. Espectacles que, gairebé per norma, eren un dels plats forts de qualsevol celebració.

Imatge: ramonbaile. Llicència CC BY-SA 2.0

Entre aquests entreteniments van destacar les curses de carros, la lluita de gladiadors o l’atletisme, que enardien a les masses de la República i, posteriorment, de l’Imperi. No en va, els historiadors han comptat almenys 70 amfiteatres i circs repartits pels territoris romans de l’antiguitat. Els amfiteatres, molts d’ells encara en peu, eren edificis complexos i costosos que simbolitzen com cap altre la passió de Roma per l’espectacle.

Però si els edificis, les escenificacions (els amfiteatres albergaven des recreacions de batalles navals -naumàquies- a caceres d’animals salvatges) i l’organització d’aquests esdeveniments de masses era molt costosa, molts dels seus protagonistes no tenien precisament una vida de luxe. L’exemple més conegut és el dels gladiadors: els lluitadors amb espasa -gladius-.

Els autèntics gladiadors

Imatge: Sebastià Giralt. Llicència CC BY-NC-SA 2.0

D’origen etrusc, les lluites de gladiadors van ser una de les cites més importants de la vida pública romana, que va adoptar aquesta tradició forana gràcies, en part, al general Escipió l’Africà. I entre els lluitadors, en van destacar alguns d’origen hispà. El més famós per al públic actual és sens dubte Marc Valeri Hispànic, interpretat per Russell Crowe a la pel·lícula Gladiator (2000).

En la seva crònica “Valerio sí habría merecido el Oscar”, el periodista César Vidal és contundent: “Russell Crowe a penes duraria uns instants contra els gladiadors espanyols que lluitaven a la sorra de Roma. Sotmesos a una duríssima vida, difícilment arribaven a herois”.

Els homes que saltaven a la sorra dels amfiteatres estaven a les antípodes de l’heroïcitat, almenys a ulls dels seus contemporanis romans (la seva ocupació estava categoritzada com infamis, cosa que suposava la restricció de drets). La gran majoria eren delinqüents, presoners de guerra, soldats sense fortuna i esclaus que, amb sort, sobrevivien a cinc o sis combats.

Imatge: calafellvalo. Llicència CC BY-NC-ND 2.0

Marc Valeri Hispànic, però, pertanyia a una altra categoria: César Vidal ens explica que “més endavant van començar a sorgir homes lliures com Valeri que es llogaven als lanistes -els apoderats de l’època- per escapar a la fam o fer front als deutes. Uns pocs van arribar a fer fortuna”. Sembla que Marc Valeri, nascut a Mèrida, va ser un d’aquests pocs que van obtenir cert reconeixement.

La història escrita a les làpides de Còrdova

Però no va ser l’únic; de Marcus Ulpius Aracinthus, nascut a Palència -natione hispanus- se sap que va ser retiarius, una de les moltes tipologies en què es dividien els gladiadors, segons les armes i la vestimenta que utilitzaven. En aquest cas, xarxa, trident, túnica curta i cinturó de cuir. Les inscripcions de la seva epitafi expliquen que Aracinthus va lluitar onze vegades i va morir amb 34 anys.

Imatge: Carole Raddato. Llicència CC BY-SA 2.0

Juan Serrano Sayas, llicenciat en Educació Física, explica al seu treball “La participació hispana als jocs d’Olímpia i de l’Imperi Romà” la troballa d’una sèrie de “làpides gladiatorias” a Còrdova, gràcies a les quals tenim notícia d’aquests lluitadors de l’antiguitat. Al costat de la de Marcus Ulpius Aracinthus també se’n van trobar altres que feien referència a “Quintus Vettius Gracilis. El que va morir en Nemausu lluitava com a traci. Va guanyar tres corones i va morir jove, als 25 anys. La làpida li va posar el seu entrenador, L. Sestius Latinus “. I a “Smaragdo, gadità de naixement. La seva especialitat era la del hoplomachus, tipus de gladiador que lluita amb escut i espasa curta. Era esclau. La inscripció li va posar la seva dona”.

L’”epigrafia gladiatoria”

Les làpides i, més en concret, l’“epigrafia gladiatoria”, ha estat tradicionalment la principal font d’informació per als historiadors. Alberto Ceballos Hornero, del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de Cantàbria, escriu “els epitafis de gladiadors presenten un mateix model compositiu (nom, armatura, ludus, pugnae, natio, edat, dedicante i fórmula de tancament), el que revela l’existència d’una idea d’identitat com a col·lectiu entre ells. [...] Els epitafis gladiatoris en pedra s’han d’adscriure en general a les figures destacades de la sorra, ja que eren aquestes les que es podien costejar o a qui els aficionats podien costejar una estela funerària”.

L’”elit” de l’esport romà

Però si la vida dels gladiadors estava marcada per les penúries, a l’altre extrem es trobaven els reis de la velocitat de Roma: els aurigues. Al comandament de les seves bigues (carros de dos cavalls), trigues (de tres) i quadrigues, quatre, els pilots de l’antiguitat feien les delícies dels aficionats que acudien al circ.

En aquest cas també és molt clar el referent cinematogràfic… però segurament no és tan conegut el màxim representant d’aquest espectacle de velocitat, l’auriga lusità Cai Apulei Diocles.

Imatge de domini públic. Wikimedia Commons

Diocles va ser un autèntic ídol de masses a l’antiga Roma gràcies a la seva dilatada carrera i als seus triomfs al circ. Una trajectòria que li va reportar honor, glòria i riquesa: segons un estudi de la Universitat de Pennsylvania, aquest auriga va arribar a guanyar 35.863.120 sestercis en premis, una autèntica fortuna a l’abast de molt pocs.

Diocles, “el més eminent de tots els conductors de carros”, tal com resa la inscripció funerària, va començar a competir al 122 dC amb 18 anys i es va retirar als 42. Gràcies a les inscripcions localitzades a l’antic Circ de Neró (actual Vaticà) sabem que va competir en 4257 carreres i va obtenir 1462 victòries.

Els equips de l’època eren les factio i, de manera lògica i idèntica a la pràctica actual, es diferenciaven pel color de les seves vestidures. Al llarg de la seva carrera Diocles va defensar les factio vermella, verda, blanca i blava abans de retirar-se a Preneste, ciutat molt propera a la Roma que va gaudir de gairebé tots els seus triomfs.

Cos a cos

Sense armes, sense vehicles, sense animals. La lluita cos a cos, sense més ajuda que la força i l’habilitat de cada contrincant, també va ser una de les atraccions més populars del món romà.

Heretat dels grecs, que van fer d’ell un esport olímpic, el pancraci combinava el que avui coneixem com a lluita lliure i boxa. Si els combats de gladiadors i la velocitat dels carros eren esports d’alt risc, el pancraci no es quedava enrere, es permetia pràcticament tot i eren habituals aixafaments, travetes, trencaments, cops de peu i cops per tot el cos. Això sí, no es podia mossegar ni ficar els dits als ulls, el nas o la boca de l’adversari.

Imatge: MatthiasKabel. Llicència (CC BY-SA 3.0)

Igual que succeïa moltes vegades amb les lluites de gladiadors, el combat acabava quan un dels oponents desistia i aixecava un dit en senyal de “rendició”.

El lluitador de Pollentia

Gràcies també a una inscripció, sabem que aquesta disciplina comptava entre els seus campions amb un hispà, Cornelius Atticus. Natural de Pollentia (Mallorca), va ser un destacat pancracista i se li atribueix també alguna participació als jocs de gladiadors. Poc se sap d’ell, només les referències que figuren a la làpida, descoberta a Alcúdia el 1933. La inscripció assenyala que Cornelius Atticus va estar en actiu entre 193 i 211.

Actualment aquest destacat esportista de la Mallorca hispana dóna nom a un premi atorgat pel Govern de les Illes Balears al mèrit esportiu.

Celebrat des de l’any 1999, el festival Tarraco Viva programa activitats de recreació històrica, tallers, conferències, visites guiades, lectures dramatitzades, exposicions, fires i moltes activitats més dirigides a tot tipus de públics.

Imatge: calafellvalo. Llicència (CC BY-NC-ND 2.0)

En aquesta XV edició el festival té com a eix temàtic l’assassinat de l’emperador Juli Cèsar: Els idus de març de l’any 709 (ab urbe condita) el cònsol de la República, Gai Juli Cèsar moria assassinat al peu de l’estàtua del seu enemic Pompeu el Gran. Alguns dels assassins eren amics seus i comptaven amb tota la seva confiança.

Que havia passat? Vine a descobrir-ho a la XV edició del festival.

Una suggerent invitació a viatjar durant uns dies a l’antiga civilització romana i conèixer d’una forma lúdica els nostres orígens.

Des d’avui i fins al 17 de maig Mérida acull el XVIII Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, en què es donaran cita més de 600 experts de tot el món i que girarà al voltant del lema “Centre i perifèria en el món clàssic”.

Alguns dels temes que es tractaran al llarg de les quinze sessions de treball programades són els models arquitectònics de Roma i la seva influència a les províncies, les vies de comunicació de l’antiguitat clàssica o l’evolució de l’arqueologia clàssica a la Península Ibèrica.

En total es presentaran gairebé 400 comunicacions i 100 pòsters, i el programa de la trobada es completarà amb excursions per conèixer el patrimoni romà d’Extremadura.

El XVIII Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica està organitzat pel Museu Nacional d’Art Romà, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, la Conselleria d’Educació i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

Trobareu tota la informació del congrés al bloc del CIAC 2013.

Programa complet aquí.

El catàleg t’explica el projecte expositiu i, després d’una breu introducció històrica, descriu el tema central de la mostra: com era la vida quotidiana a les ciutats de l’imperi. L’urbanisme, els comerços, la construcció, els edificis públics i privats… són alguns dels temes que tracta el catàleg. També es deté en aspectes “logístics” com el proveïment d’aigua a través d’aqüeductes, canals i fonts, i en les inscripcions com a mitjà de comunicació de tot tipus de missatges.

A les últimes pàgines del catàleg trobaràs una àmplia bibliografia i nombrosos recursos online per ampliar la informació.

Amb visita virtual, també accessible des del bloc, entraràs en l’exposició i podràs recórrer des del teu ordinador. Endinsa’t als carrers de la ciutat, coneix als seus habitants i descobreix com era la vida diària d’un habitant de l’Imperi romà.

Pots presentar les teves imatges fins al proper 10 de juny (abans de les 14 hores) enviant un màxim de tres fotografies a concursofotos2013@fundacionpatrimoniocyl.es  a través del Formulari de participació.

Les imatges han de reflectir béns patrimonials històrics o artístics (edificis, llocs arqueològics, retaules, pintures, escultures, elements urbans dels conjunts històrics, etc.) situats a Castella i Lleó.

Imatge: © Ajuntament de Lleó

El jurat triarà dos imatges i els seus autors rebran un diploma acreditatiu i premis en metàl·lic de 600 i 350 euros respectivament, que es lliuraran a la festa anual que la Fundación del Patrimonio Histórico celebra a finals de setembre.

Més informació

Bases del concurs

Formulari de participació

La mostra reuneix més de 600 peces procedents de museus italians, alemanys i espanyols (22 institucions en total), i recrea la vida dels pompeians abans de l’erupció del Vesuvi l’any 79 d.C. L’exposició també es centra en la figura de Carles III, el “Rei Arqueòleg”, descobridor i impulsor de les excavacions a la ciutat que va sucumbir a una de les pitjors catàstrofes de la història.

Fins al diumenge 5 de maig ets a temps de veure “Pompeia, catàstrofe sota el Vesuvi”. No te la perdis!

Més informació